Costa est Illa Sud (New Zealand)

Abandonem la zona dels fiords de Nova Zelanda, el Fiordland National Parc, satisfets i cansats per l’experiència viscuda. I altre cop dins la furgoneta ens dirigim als nostres següents destins. Ens proposem realitzar la volta a la illa sud tot pujant per la costa est fins a Picton on agafarem de nou el ferri cap a la illa nord.

Platja de Owaka

Sortim de Te Arau i la nostra primera parada és Inverrargill, la ciutat situada més al sud de la illa i que constitueix el centre neuràlgic de l’economia de la zona. Esperàvem poder comprar peix fresc però, per la nostra sorpresa, no se’n troba enlloc... Així que continuem el camí i ens dirigim al camping on passarem aquesta nit, està en una platja apartada de tot a la zona de Owaka. De bon matí ens fem càrrec d’on som; un indret realment tranquil i espectacular, amb una platja solitària i verge on ve realment de gust fent-hi una passejada.

Ven a prop d’Owaka fem una visita a un far, amb una curta passejada ens hi arribem i gaudim de les vistes al mar i els penya-segats que dibuixen la costa.

Ens enfilem a la furgoneta i carretera! La següent parada és Moeraki, conegut per les seves sorprenents roques rodones anomenades Moeraki Boulders. Són unes grans pedres que s’han format per la deposició de sorra i calç a la mateixa línia de mar. Per les seves dimensions i forma esfèrica són una atracció per als visitants i no podem deixar de fer-hi una ullada.

Moeraki Boulders

El següent dia ja som a Christchurch, la ciutat més gran de la illa. No resulta gaire interessant, però aprofitem per informar-nos sobre alguna excursió per la zona, sembla que ens torna a venir les ganes de caminar! Amb la decisió presa ens dirigim cap al Mt. Somers que es converteix en el nostre següent repte.

Realment la sort no ens acompanya en la nostra última excursió ja que un cop dalt veiem que la boira que envolta el cim impedeix veure les vistes que de ven segur són espectaculars... Així que marxem un pel decebuts, però amb la set de muntanya calmada.

Vistes des del ferri

Ens dirigim a Picton per agafar el ferri que ens portarà a l’illa nord. Aquesta vegada el viatge en vaixell el fem per la tarda, i podem gaudir d’un passeig amb unes boniques vistes del conjunt d’illes per on transcorre el recorregut, tot acompanyat per la posta del sol.

Ja sabeu que podeu veure totes les fotos al Picasa. Ven aviat més de nosaltres i el nostre viatge! 
Salut!

Glaciars, amb bici al Moonlight Track i el Keppler Track

Continuem l'aventura resseguint la costa sud-oest. Ens trobem prop de dos dels glaciars més coneguts de Nova Zelanda: el "Franz Josef Glacier" i el "Fox Glacier". Situats als alps dins del "Westland National Park". Els dos molt accessibles, una oportunitat per veure glaciars en climes temperats i sense pujar gaires metres.
Ens decidim pel Franz Josef. Descobert l'any 1852 per un jove explorador britànic, Leonard Harper, però registrat uns anys després, al 1865, per l'explorador Julius Von Haast amb el nom de l'emperador austriac, Franz Josef I. Actualment el poble annexe rep el mateix nom.

11 km de gel que van des de 2700 m fins a 240 m per sobre el nivell del mar fins a només 19 km del mar de Tasmania, on es converteixen amb el riu Waiho. Descartem pujar-hi, ja que es necessita equipament especial i el dia es presenta molt gris i amb previsions de pluja. I ens conformem en arribar fins al peu del glaciar, a només 15 metres de tocar el gel.

Just abans de sortir comença a ploure i després d'una visita accelerada i passada per aigua arribem a la furgo força xops. Abans d'arrencar transformem tot l'interior en un macro estendor per assecar la roba mentres viatgem.

Estenedor improvitzat

Uns quilòmetres més al sud passem pel costat del Mont Cook (3.672 m.), el pic més alt del país i de tota Oceanía (on s'entrenava Edmunt Hillary, el primer home que va pujar l'Everest). Deixem Haast, el darrer poble de la costa oest, i després de dies de viatge vorejant el mar, la mateixa carretera ens condueix illa endins. Arribem a Wanaka i tenim la sort de trobar un càmping amb sauna i jacuzzi. Ni fet a mida després de l'anada al glaciar!

De Wanaka fins a Queenstown.  Població coneguda amb el sobrenom de "capital mundial de l'aventura": esports aquàtics al llac Wakatipu i esquí a les quatre estacions situades als voltants. L'ambient que s'hi respira i l'entorn pot recordar-nos un Ginebra en petit.

Dormim en un càmping davant del llac a les afores de la ciutat. L'escenari és immillorable. L'endemà a primera hora del matí lloguem unes bicis per fer el "Moonlight Track", un recorregut de 33 km per les muntanyes que envolten el llac.

Moonlight Track a Queenstown (NZ)

Sortim de Queenstown, fem uns quilòmetres per carretera i aviat enfilem per un camí de força dificultat tècnica.  Les vistes són espectaculars, però no pots deixar de mirar a terra. El pas és bastant estret i irregular, motiu pel qual els pedals es queden encaixonats i travats provocant més d'una caiguda. Després d'aquest tram entre pedres, aigua i algunes rascades... fem una parada per recuperar forces i contiuem per un tram bastant més senzill fins arribar al llac Moke, el punt més alt des d'on comencem el descens. Un cop a baix, entrem en un circuit marcat per bicis de muntanya. I tot i que la intenció era fer-hi algun tomb,  estem  cansats i decidim només travessar-lo per la via més curta.

Un petit accident :)

El mateix dia conduïm fins a Te Anau i anem a sopar a un bon restaurant per celebrar, encara que sigui abans d'hora, el meu aniversari. Ens posem les botes! Per començar sopa de carbassa o de tomàquet i doble ració de pa que suquem fins a deixar els plats brillants. De segon... salmó, llenguado amb verdures o 300 grams de filet de bou. Tot això acompanyat de vi abundant, primer blanc i després negre. I tot i arribar a les postres més que tips, fem un esforç per provar un troç de pastís de xocolata negra i una compota de poma. Espectacular! Quan sortim ens adonem que és un dels restaurants on van sopar els actors de la trilogia del senyor dels anells. Pels voltants hi han alguns dels escenaris de la pel.lícula.

El gran sopar ...
Felicitats Aida!!!

L'endemà viatgem fins al "Milford Sound", l´únic fiord visitable per carretera.  La resta de fiords es situen al sud del "Milford" i conformen un vast paissatge alpí que fa de tota la costa de la punta sud-oest de l'illa un paratge infranquejable via terrestre. Passem un dia tranquil abans de començar un trekking de dos dies, el "Kepler Track". Al vespre ens parem en una àrea de càmping per preparar provisions. L'estesa d'entrepans fa por! de pollastre, de tonyina, de salsitxes, ...  Un cop tot a punt, passem la nit camuflats entre cotxes a l'aparcament des d'on iniciem el "trekking" a primera hora del matí.

El "Kepler Track" és un recorregut circular de 67 km dins un parc natural i entre els llacs Te Anau i Manapouri. Un dels "great walks" del DOC (Departament de Conservació). A diferència d'altres "trecks", aquest es va obrir per plaer i no tant per necessitat, com podien haver estat algunes rutes d'exploradors o maoris.

Keppler Track

Tres refugis divideixen tot el recorregut en tres/quatre etapes. Però decidim fer-lo en dos dies per avançar temps,  ja que el desnivell acumulat és de només 1300 m. Tot i això, el que al principi podia semblar un repte queda ben aviat en un "no res".  Tot just abans de sortir coneixem dues noies que pensen fer-lo corrent amb un total de 7/8 hores com a entenament per una cursa que es fa cada desembre. Els millors temps registrats són de menys de 5 hores!

Un Kea al Keppler Track

El "trekking" no té gaire dificultat.  Tret de no parar de caminar a bon ritme entre paissatges molt variats. Els trams de menys cota passen entre grans esplandes de bosc tropical pel voltant dels llacs. Un cop a dalt, l'entorn és molt més àrid, podríem dir més semblant al nostre.  Aconseguim veure una espècie protegida d'un tipus de lloro nouzelandès que només habita en zones de montanya, el "kea".

L'endemà sortim del refugi quan comença a clarejar i arribem al poble a primera hora de la tarda força cansats. Alguns plens de picades i d'altres amb els peus llagats. Res gaire greu. I com a recompensa..."la pizza"! Ja tocava després de sentir-la anomenar des del primer minut de començar a caminar... Esperar va valdre la pena, no Xavi?

La pizza... que bona que era!!!

Fins la pròxima companys!!!

escrit per: Aida Espanyol Vilanova

Cata de vins i trekking per l'Abel Tasman N. P.

Una vegada calmades les ganes de trekkings, muntanya i naturalesa, enfilem cap al sud de l’illa nord amb la idea de creuar cap a l’illa sud el més aviat possible. Segons fonts diverses, l’illa sud és la més espectacular en quan a naturalesa, i havent ja comprovat la bellesa de l’amiga nord l’espectacle està assegurat.

Per creuar entre illes hi ha uns quants “ferry’s” diaris que tarden unes 3 hores (amb la furgo uns 50€ per persona). Optem per un que surt a les 3 de la matinada. D’aquesta manera podem dormir clandestinament unes horetes al port de Wellington (port de sortida, sud de l’illa nord) i unes quantes altres al port de Picton (port d’arribada, nord de l’illa sud).

Wellington, i aprofito per disculpar-me per l’error comès al post de Auckland, i tot i ser la segona ciutat de Nova Zelanda, és la capital del país. Dos mesos després baixo del cirerer i efectivament Wellington és la capital :). Una ciutat ordenada, neta, comercialment morta des de les 5 de la tarda i amb una vida nocturna que promet però que no tastem. Com a anècdota o curiositat, es mereix que s’esmenti el millor supermercat que mai he vist: d’una netedat immaculada, estudiadament ordenat, temperatura ideal, qualitat, econòmic. –es notava que qui remenava les cireres era japonès-. Si mai teniu la oportunitat d’anar-hi no us ho perdeu, el New World de Wellington!

L'Aida i el Ferry catant vins a Cloudy Bay Wineyard

Arribem a l’illa sud una mica descol•locats, així que per recarregar piles decidim fer un circuit de cata de vins que va des de Blenheim a Renwick a la regió de Marlborought, al nord de l’illa sud; reconeguda per la seva producció de vins blancs. Entremig de vinyes immenses es trobaven els cellers, perfectament orientats per rebre les visites dels clients. Vist des d’un ull inexpert sembla que donin la mateixa o més importància a la infraestructura per facilitar la cata i la compra dels vins, que per produir el vi, convertint així les vinyes a un lloc totalment turístic, important per a donar a conèixer la regió.

Alguns dels cellers s’ofereix una cata gratuïta de 5 vins diferents, mentre que a d’altres s’ha de pagar uns 2€. Curiosament, en els que s’havia de pagar el servei era pitjor, arribant a l’extrem de catar vins blancs a temperatura ambient, on se’s vist!!! Vam catar des de Chardonay, Rieslings i Cabernet Sauvignon de les vinyes Cloudy Bay fins a Pinot Noir i Merlot que, personalment, no valien massa cosa.

Abel Tasman Trak

Seguim amb la furgo en direcció a la punta nord oest, on hi fem una de les altres Great Walks de Nova Zelanda, l’Abel Tasman Trek. Una ruta totalment inaccessible per terra, a no ser que sigui caminant, i que té una llargada total de 55 km. Contractem un taxi boat a Marahau que ens porta fins a Waiharakeke Bay, des d’on començarem la caminada per tornar al punt de partida, 35 km. El camí, molt practicable, va resseguint la inhòspita costa, passant per impressionants trencants, penya-segats i meravelloses platges desèrtiques. Com és habitual amb l’Aida, es capbussa a la primera ocasió que té a les aigües gèlides del Mar de Tasmània. A meitat de camí ens desviem en direcció contraria al mar i fem cap a la Cleopatra’s Pool. Una piscina natural, de l’estil al niu de l’àliga però amb les aigües molt més fredes i amb un tobogan de pedra natural esplèndid. Allí l’orgull ja no aguanta més i fa que en Ferry i jo també ens hi banyem :)

Cleopatra's Pool (Abel Tasman NP)

Continuem amb la Packman cap al sud resseguint la costa oest, amb la sort de poder contemplar varies postes de sol d’insomni.

Costa oest illa sud

Pròxima parada els dos glaciars més accessibles de Nova Zelanda, el Franz Josef Glacier i el Fox Glacier.

Fins la pròxima!!!

Taranaki & Tongariro

Posta de sol amb el Mt.Taranaki de fons

Avancem amb la nostra casa amb rodes direcció a la regió de Wanganui coneguda per la seva àrea volcànica. La nostra intenció és pujar fins al cim del volcà Taranaki i fer un trekking per la zona del Tongariro. Conduint de camí cap als nostres reptes ens topem amb una posta de sol amb el Taranaki de fons, la millor benvinguda que ens podia donar l’espectacular volcà.

El Taranaki té 2518m d’altura, es troba al Egmont National Park i té la típica forma cònica de volcà. Enmig d’una zona completament plana sense cap altra muntanya que li faci ombra, el volcà pren un aspecte imponent i les vistes des del cim prometen.

Pujant el Taranaki

Emprenem el camí l’Aida i jo, el Xavi no es troba bé i prefereix esperar-nos al peu del volcà. Comencem la pujada sense massa dificultat entre una vegetació frondosa, de cop, el paisatge canvia completament i passem a caminar per un terreny pedregós i sec. El canvi de vegetació és tant brusc que sembla fet a propòsit, des de més a munt és pot observar com el bosc envolta el volcà dibuixant una circumferència quasi perfecta.

Cràter del Taranaki

Arribem al cim havent superat un trajecte pedregós i empinat, feixuc en alguns trams per la quantitat de pedra solta que s’hi troba. Un cop al cim tot queda oblidat, és moment de gaudir de les vistes i fer un passeig per la petita llengua de neu perpètua que hi ha al cràter del volcà. Les vistes són immillorables i el dia acompanya, una molt bona recompensa a l’esforç de la pujada.

Fons termals de Taupo

De camí cap al nostre segon repte entre volcans,  decidim desviar-nos una mica per arribar a Taupo i les seves fons d’aigua termal, perfectes per relaxar-nos després de l’esforç i agafar forces per la següent etapa!

Ens disposem a realitzar una caminada que pertany a les Grat Walks de Nova Zelanda, el Tongariro National Park és el parc nacional més antic del país i està reconegut com a patrimoni de la humanitat per l’UNESCO. El recorregut no és circular i és necessari contractar un transport que t’acosta a la sortida i et recull al final del trajecte, tot en un dia.

Rierol en el recorregut del Tongariro

Comencem a caminar per un paisatge completament volcànic, rius de lava i roques amb formes molt particulars. El recorregut no presenta grans pujades ni baixades i es pot anar seguint còmodament sense massa esforç. Això permet poder gaudir des del primer moment de les vistes i els colors de la muntanya, realment espectacular.

Creuant el South Crater

Caminem pel mig del South Crater i el Central Crater i pugem fins al cim del Tongariro, les vistes amb el Mt. Engauruhoe de fons són esplèndides. Cada cràter té la seva pròpia personalitat en quant als colors i les formes, un dels més espectaculars pot ser el Red Crater, caracteritzat per les seves grans parets de roca vermella i algunes zones on l’activitat volcànica encara és molt present amb petites fumaroles.

Vista del Mt. Engauruhoe

De camí de baixada ens topem amb un conjunt de petits llacs d’aigua turquesa, el contrast del color de la roca volcànica amb el color de l’aigua et deixa sense paraules. Un autèntic espectacle per a la vista.

Nord de l'illa nord _ Nova Zelanda

Nova Zelanda: una de les masses de terra més recentment poblades, primerament per Maoris (originaris de Polinèsia) i on després de la colonització anglesa s’hi ha establert la raça blanca, ara per ara majoritària. Coneguda com la terra dels Kiwis, no només per la fruita, sino també sota aquest nom se’n reconeixen unes aus sense ales (és el símbol del país) i igualment per el sobrenom que s’identifiquen els natius blancs del país. Formada principalment per dues illes, la nord i la sud, les quals estan plenes d’obres espectaculars de la naturalesa, muntanyes, volcans, fiords, platges, ...., fa que es prevegin unes quantes caminades i trekkings del més interessants.

La campervan, batejada com la Packman

Hi arribem amb ganes de provar un altre estil de viatjar, sense haver de pensar amb busos, trens, hostals ... Viatjarem i ens mourem amb una Campervan. Una furgoneta equipada amb tot el necessari per no dependre de res més que de la gasolina i els supermercats. Una manera de viatjar que sona força Hippie, però ens enganyem, a Nova Zelanda és la manera més popular per a visitar el país i per tant tot està més que ben preparat.

Estant prohibit fer acampada lliure, es poden trobar els Holiday Park, com els nostres càmpings, que poden valdre sobre una mitja de 10€ per persona. Més econòmics (uns 4€ per persona ) són els DOC, mantinguts per el departament de conservació i que normalment únicament ofereixen els lavabos.

El funcionament dels DOC és ben simple i senzill, no requereix personal permanent, cada usuari paga l’estada a una caixa, omple un petit formulari i és responsable dels residus que genera. Tot plegat un sistema envejable on l’únic que requereix per el seu bon funcionament és l’honestedat i la bona educació de cada usuari, cosa difícil i pràcticament impossible en segons quins països.

Preparant el sopar a un DOC

Per acabar aquesta introducció d’aquest magnífic país, no cal ser gaire brillant per deduir que, si no fos perquè es troba a l’altra punta de món i que només per arribar-hi i marxar-ne necessites mínim 4 dies de vols i aeroports, els turistes europeus que hi trobaríem serien molts mes. Tot i així, a una senyoreta no l’hi ha importat aquest fet i s’ha animat a passar un meset amb nosaltres. Arriba la meva germana Aida i s’uneix a nosaltres com si el viatge no li hagués afectat en absolut. Des de el primer minut engeguem la furgo i comencem la marató de quilòmetres per Nova Zelanda.

Per fer-vos quatre cèntims, decidim gastar dues setmanes en cada illa. La primera setmana la destinem a fer la punta nord de l’illa nord, visitar Auckland i tot seguit baixar per la costa oest fins a Wellington, a la punta sud. Creuarem a l’illa sud on hi estarem dues setmanes i finalment, l’última setmana pujarem per la costa est de l’illa nord fins a Auckland.

El Ferry i l'Aida per la 90 Mile Beach

Enfilem carretera des de Auckland cap al nord. Amb un parell de dies ens plantem a la 90 mile beach. Una platja immensa, tan de llarg com d’ample, on el punt curiós és que en comptes de ser plana està repleta de dunes de sorra finíssima. Si no fos per les vistes al mar i per els boscos frondosos del darrera, hom podria pensar-se que està enmig d’un desert de dunes.

Continuem cap a la punta més al nord, al Cape Reinga. S’hi troba un petit far acompanyat d’unes vistes espectaculars d’una costa esquerpa i penya-segats imponents. Donem per acabada la punta nord i ens dirigim cap a la capital.

Cape Reinga

Auckland és una ciutat com moltes altres. Amb 1.200.000 habitants ofereix un port on velers d’esbarjo surten i entren sense pausa, zona financera amb l’sky tower com a protagonista, parcs i varis barris envoltant el centre. A destacar, el Fish Market, el lloc més útil que hem trobat a la ciutat. Pàrquing gratis, peix fresc, un restaurantet on després de mig any hem pogut menjar calamars a l’andalusa i fins hi tot hi hem passat la nit d’estranquis!!!

El port i l' Skytower a Auckland

Avanç d’enfilar carretera direcció sud anem a veure la fase prèvia del torneig de tennis ATP d’Auckland. Tenim la sort que just arribar, un català, Pere Riba, hi està disputant un partit.

Fins la pròxima!!! vegeu moooltes altres fotos al Picasa!!!

Fiji (Part 2)

Creuant l'estret

La cabana no té gaires comoditats, més ven dit, no en té cap, no hi ha llum si no es posa en marxa el generador i no hi ha aigua corrent, només la d’un dipòsit on hi va l’aigua de pluja. Durant la nit mai dorms sol, tota mena de vesties com rates, aranyes, crancs i mosquits et fan companyia mentre dorms. I, es clar, no hi ha internet. De manera que hem de buscar algun lloc on poder tenir una mica de tot allò a que estem acostumats, una dutxa, una cervesa fresca i una mica de comunicació amb la resta del món. Per això, de tant en tant emprenem l’aventura d’anar al resort tot creuant l’estret entre les illes. Aquest camí el fem a peu, nedant o en canoa depenent de la marea. Arribar al resort significa canviar de món, tot són comoditats, només per unes hores i amb compte de no cridar massa l’atenció, podem gaudir de la vida en una illa paradisíaca on tot són comoditats i serveis, sens dubte, unes altres Fiji a mitja hora de la vida més salvatge.

Visita al poblat

Amb tot aquest post no hem parlat de la nostra feina a la platja. Bé, hem de dir que treballar, el que s’entén per treballar, no varem treballar mai. El ritme de vida de la gent de les Fiji és massa tranquil com per permetre a la gent que treballi com nosaltres esperem. Aquesta part es va limitar a arreglar una mica les zones de jardí o bosc habitades, recollir herbes i netejar. Varem estar construint un nou bany, més a prop de la cabana on dormíem; vam cavar un forat enorme on hi havia d’anar el dipòsit per fer la fosa sèptica, i també vam instal•lar el sistema per connectar la tassa i el dipòsit. Tot una feinada! Jaja!

Vistes des de la muntanya

Aprofitem per visitar la illa en la que estem vivint. No és molt gran i tot caminant ens arribem al poblat principal on passem una tarda de diumenge, dia de descans, amb la gent del poblat. Veiem molta canalla que s’ho passen d’allò més bé jugant amb aquella naturalitat que dona la absència de tele i videojocs. També ens enfilem al turó més alt de la illa des d’on es tenen unes vistes espectaculars.

Nit de Nadal

Donades les dates en les que estem, hem tingut la sort de passar el Nadal i el Cap d’Any en aquest lloc tant diferent, sens dubte uns Nadals que no oblidarem. La nit de Nadal vam preparar sopar una mica més especial, i després va venir la festeta, música de l’equip de música que funcionava gràcies al generador, una mica de rom amb pinya i molta alegria, la festa es va allargar fins molt tard. L’endemà dinar familiar, tots asseguts al terra al voltant de plats típics de les Fiji, una espècie de patata que li deien cassaba i pollastre cuinats amb un forn construït sota terra que en diuen “obo”, verdures fetes amb llet de coco, i altres plats amb gustos nous i que sorprenen.

Preparant la tortuga al "obo"

La nit de cap d’any va ser més o menys igual a la de Nadal, amb sopar i música fins tard, tot amb un ambient especial. Aquest cop per dinar, tortuga al “obo”.

L’experiència de les Fiji ha estat una manera molt diferent de visitar un país, sens dubte hem pogut conviure amb la gent, aprendre i entendre una mica millor les seves costums i el que fa que siguin com són. Potser no hem vist tots els racons de les Fiji, però ens l’emportem un molt bon record del lloc on hem viscut i de tot allò que durant tres setmanes ha estat casa nostra.



La següent parada Nova Zelanda; viatjarem en furgoneta per visitar un país amb una naturalesa, i una muntanya que fan venir ganes de caminar!!!

Fiji (Part 1)

Enrere queda Austràlia i ens disposem a emprendre l’aventura de les Fiji, Fiji... aquell lloc que si no hi has estat mai penses en platges paradisíaques, sorra blanca, palmeres que cauen sobre el mar tranquil, aigües cristal•lines amb coral i tota mena de peixos de colors, gent tranquil•la amb un ritme de vida pausat, hamaques, relax... doncs si, és tal com us ho imagineu!

Aquest cop canviarem la nostra manera de viatjar; una mica cansats de tants kilòmetres i llargues jornades de viatge, com ens tenia acostumats Austràlia. Ara decidim prendre’ns-ho amb més calma, un canvi de ritme. Per això, vam estar mirant la possibilitat de treballar a canvi de menjar i dormir, conegut com working for acomodation que algunes webs com helpx.net i workaway.info es dediquen a gestionar.

Només arribar a Nadi notem que tornem a estar en un país de l’estil “asiàtic”, la gent t’intenta vendre transport, tours i tot el que puguin a preus excessius que no estan en cap tarifa, on has de regatejar-ho tot i posar-hi mil ulls per que no t’enganyin. Això ens encanta! Tornem a aquell ritme de vida on res està decidit i on pas a pas et passen coses que no preveus.

La caseta i la platja

Ens dirigim és una platja de les Malolo Islands, un conjunt d’illes a l’oest de les Fiji. Un  ferry ens porta a un resort, el Masket Cove, prop de la platja que estem buscant. Seguint les indicacions que ens donen els habitants, caminem uns 30 minuts per arribar a la illa del cantó tot creuant l’estret entre les dues illes.
De cop, tot un seguit de sensacions se’ns ajunten; la platja és genial, el mar tranquil i transparent, palmeres... Al mateix temps comences a notar la presència de mosquits, molts mosquits. A més la casa on hem de viure no és més que una barraca que amb prou feines s’aguanta. Sembla que haurem d’estar uns dies per aclimatar-nos al nou estil de vida... Coneixem al  Semi Tambua, tot un personatge, propietari de la casa i que viu en aquesta platja amb la seva família, pares, germans i el seu fill.

L'Alberto (a baix), el Roberto (a dalt), el Moisese (al mig)

Ens trobem amb l’Alberto i el Roberto, dos nois madrilenys que arriben amb les mateixes intencions de treballar que nosaltres, de seguida ens hi avenim. Ens expliquen que venen de Nova Zelanda on han estat estudiant i ara viatgen per les Fiji. Ells coneixen una parella que s’uniran amb nosaltres en uns dies, el Carlos i la Raquel. Així que sembla que la companyia serà grata i la diversió assegurada!!

Ens anem fent amb la vida a la platja i el seu ritme pausat o “Fiji Time” com diuen els d’aquí. Aprenem a pelar cocos amb el matxet, tot un art que el fill del Semi, el Moisese de vuit anys, hi té la ma trencada, realment és necessari practicar unes quantes vegades i patir algunes llagues a les mans fins que no li agafes el truc. El resultat és deliciós.
Aprenem a pescar, aprofitant les marees baixes pots posar-te de peus sobre el coral i amb un fil de pescar i una mica de cranc intentar, si més no, enganxar algun peix. També tenim una petita canoa, “destartalada”  i que hi entra aigua per tot arreu, amb la que podem sortir a pescar, això si, de dos en dos per que si no s’enfonsa.
L’snorkeling és magnífic, un paisatge submarí d’aquells que mai et deixa indiferent i on sempre pots trobar algun animal que no havies vist abans. Alguns eren perillosos, però tranquils, segons el que ens deien els habitants, els taurons toro, un dels més perillosos del món, no solen acostar-se tant a la costa.

Sopar al capvespre

Després d’un dur dia de pesca preparem el sopar, menjars gairebé sempre cuinats amb peix o marisc que recollim a la platja acompanyat d’arròs, pasta, ... El menjar potser no és molt abundant però això si, fresc i bo. Els sopars és el moment més espectacular del dia, i no pel menjar si no per les postes de sol... Personalment, un dels espectacles naturals més impressionants que mai he vist. Com sempre les fotos no fan honor al que realment és veure-ho en viu, però no us les perdeu.

Preparant el Cava

Havent sopat bevem cava, una cerimònia, gairebé un ritual, que els Fijians practiquen molt sovint; consisteix en veure una espècie de caldo preparat amb arrel de la planta de la cassaca. El gust no és gaire agradable, segons el que ens expliquen té uns efectes lleugerament narcòtics. Per ser sincers, aquest efecte no es nota gens, però això no importa ja que el que a ells els agrada és seure al voltant del foc i conversar amb tranquil•litat mentre van passant petits vols de cava. Com a mostra de respecte, un cop pres el vol de cava has de fer tres palmades.

Melbourne i la Great Ocean Road

Ens acomiadem de la Bernardette. Gràcies per la companyia, les ostres, els filets de canguro, la Frazer Island...!!! i gràcies també pels magnífics posts!!!  I de Sydney, una gran ciutat que sorprèn pels seus aires tranquils i relaxats poc propis de les grans metròpolis.

Per endavant tenim 10 dies que continuarem igual, cotxe i més cotxe per recórrer 2000 km fins a Adelaide,
on deixarem la gran illa per aterrar a les esperades i somiades illes Fiji. Dit així, 2000 km amb 10 dies, no semblen  pas massa, però havent-hi Melbourne pel mig i una de les rutes de carretera més famoses del continent, la Great Ocean Road, els 10 dies poden ser  una mica escassos.

El Ferry i un canguro

Arribem a Melbourne després de dos dies de cotxe  per carreteres solitàries i paisatges espectaculars que dibuixen la South Coast. L’altre opció, passant per Camberra, la desestimem, ja que tot i ser la capital no ens va semblar tant rellevant. Com a anècdota i sentint-ho molt per la Bernardette, que desitjava trobar cangurs en llibertat, ens topem amb tres cangurs, aparentment pare, mare i fill que rondaven per un poblet com per casa nostre poden rondar gats o gossos en busca de menjar.


Volent no ser menys i seguir sent una amigable “competidora” de Sydney, Melbourne igualment presenta una aparença de gran ciutat dinàmica i cosmopolita, amb grans edificis i imponents infraestructures, tot i així, des de el meu punt de vista, molt li falta poder-se equiparar amb Sydney. La visitem amb un dia. Fem unes compres al que es diu el mercat descobert més gran de l’hemisferi sud, el Queen Victoria Market. Passegem pels carrers del centre fins arribar a la Federation Square, abarrotada de gent, que curiosament, està esperant  l’aparició a un escenari de la fins llavors totalment desconeguda per nosaltres, Oprah Winfrey. Dinem al Xina Town i un autobús gratuït que et fa la volta pels llocs més destacats de la ciutat ens va com anell al dit per fer una becaina i òbviament, acabar de veure la ciutat.

Queen Victoria Market

Seguim direcció la Great Ocean Road, ruta d’uns 250 km entre Torquay i Warrnamboo, d’est a oest, al sud d’Austràlia. Aquesta famosa ruta ofereix múltiples escenaris de l’agresta costa del mar de Tasmània, així com vàries zones boscoses per veure Coales i altra vida salvatge. La ruta es recórrer amb cotxe i contínuament es troben indicacions de vistes escèniques i punts d’interès per parar, gaudir del paisatge, fer quatre fotos i seguir endavant. També és una zona famosa pel surf i de fet, a Torquay, s’hi troba la casa de Rip Curl, el poble amb el qual els fundadors de la marca es van inspirar. Fem nit a Apollo Bay, un poble originàriament pescador que s’ha adaptat al surf i al turisme. Uns quilòmetres més a l’oest s’hi troba el Cape Otway National Park,on hi ha el far més antic d’Austràlia, de 1848. Veiem Coales! ens  hi apropem a tocar mentre ells dormen als arbres del costat de la carretera. Semblen mansos i dòcils, però amb les urpes que tenen millor no molestar-los.

Great Ocean Road

Continuant més a l’oest arribem a un dels punts més fotografiats de tot Austràlia, dins el Port Campbell National Park. Milers d’anys d’onades i marees han esculpit la roca sedimentària de la línea costanera i han format múltiples pilars, gorges i arcs molt impressionants. Entre els més destacables hi ha els 12 apòstols. Originàriament 12 pilars de roca dels quals ara només en queden 6. També trobem el Loch Ard Gorge i la Shipwreck Coas, que sense saber com descriure-ho, millor mirar les fotos que ho diuen tot :)

 

 

12 apòstols _ Great Ocean Road

Tot i ser recomanable disposar d’una setmana per la Great Ocean Road, nosaltres hi estem tres dies per poder arribar a Adelaide i així disposar d’un dia per visitar-la (des del meu punt de vista  no cal) i el més important, preparar l’estada a les Fiji.

Fins aviat!!! I més fotos al Picassa!!!

De Cairns fins a Sydney (Part 3)

Posta de sol, Newcastle

De Brisbane fins a Sydney, decidim que ho farem amb tres dies. Sortim a mija tarda i la primera parada a Coffs Harbour, un poble dels molts que hi ha en aquesta Costa Daurada (Golden Coast) d’Austràlia. És el paradís dels surfistes! L’endemà ens dirigim cap a Newcastle. Parem per dinar, a mig camí, a la vora del mar. Volem arribar aviat a Newcastle. Diu la guia que és una ciutat amb port i bones platges. El port és comercial. D’aquí surt gran part del carbó que exporta Austràlia. L’hostal (YHA) és un casa senyorial “antiga”(ho poso entre cometes, perquè a Austràlia l’antiguitat és relativa: 250 anys com a màxim!). La veritat, molt confortable i cèntrica! Fem una passejada pel passeig a la vora del mar i descobrim com ho fan per banyar-se amb aigua salada, però sense els problemes de l’oceà. Arran de costa, fan una mena de piscines aprofitant l’aigua del mar. Els surfistes, però, no tenen por ni a l’oceà, ni al capvespre. No sabem perquè, però ens adonem que ara és una hora menys que quan al matí vam sortir de Coffs Harbour. Al mateix país hi ha una hora de diferència entre dalt i baix. Curiós!

Els coales mediten, no dormen

L’endemà tenim programa: anar a la reserva d’animals Blackbutt (a veure si per fi podem veure cangurs i coales) i a  Hunter Valley, la vall del vi. Vam disfrutar veient d’a prop els coales i fent-los fotografies: com dormen, com es mouen, com es rasquen, com es netegen, .... Els cangurs, no tant, però els vam veure saltar!. També vam veure rèptils i ocells de moltes menes.

El muntatge de les bodegues és impressionant. Caldria aprendre dels australians i com es saben vendre! Estan orgullosos dels seus productes, sigui vi, oli, fruites, verdures, ... Han fet una regió del vi on s’hi fan tours a diari des de ciutats que estan a dos i tres-cents quilòmetres. Aprofiten per a fer degustació de formatges, xocolata, oli, ... (no vam veure els olivers per enlloc, però sí que en vam degustar mil productes derivats!)  Com sempre, no es tracta només de fabricar, si no, allò que és més important, és saber-ho vendre.

Cuinant carn de cangur

Vam menjar carn de cangur dalt d’un turonet envoltats de vinyes que s’escampaven per la falda de les muntanyetes. Això de les barbacoes elèctriques o de gas, també és un bon invent que caldria copiar! Fins hi tot ens hi podem escalfar l’aigua per fer cafè!
Marxem en direcció a Sydney. No volem arribar tard! Portem el mapa i sabem on anem, però ja tenim ganes d’arribar-hi! Estem només a 200 quilòmetres!

SYDNEY

L’entrada ja va ser triomfal. Ens esperaven per fer-nos la foto!!! Us ho explicaré: entrem pel pont del port, Harvour Bridge, el famós! Calia pagar. No volen cash, preparem la targeta. Amb la targeta a la mà, esperem saber on cal posar-la, però només veiem un cartell que diu NO STOP. Doncs nosaltres tirem avant! I és llavors que peten els flashos! Encara ara, després de veure-ho d’a prop l’endemà quan vam passar pel pont, no sabem on s’havia de pagar. Esperem que la rebuda no ens costi massa cara!!!

Vista del Rocks, el Harbour Bridge i l'Opera House

Els Tres a Sydney!!

Que dir-vos de Sydney? Una ciutat construïda a la vora del mar, que viu de cara al mar! I si mireu el mapa veureu que a Sydney el mar entra com si fossin les ries. Això fa que hi hagi molts quilòmetres de costa dins la ciutat. Més de quatre milions de persones hi viuen, però no deixa de respirar-s’hi un aire de ciutat residencial. Hi ha més cotxes que a Brisbane i més bons. Però la gent no pita ni sembla tenir pressa. Per exemple, en dilluns, els esplèndids restaurants de la vora del port estan plens de gom a gom. Potser ho fa que s’apropa Nadal i els sopars són d’empresa. No sé, però s’ho munten bé!
Refresqueu la imatge del port de Sydney, el pont, l’òpera, el jardí botànic reial, els Rocks (les primeres cases que van construir els anglesos quan van fundar la ciutat), els gratacels del costat, les cases residencials de l’altra riba. Una imatge relaxant, una experiència única. Com diu el Xavi, aquesta ciutat és l’enveja de moltes ciutats del món, per la seva relació amb el mar que forma part de la ciutat. L’últim dia ens la vam passejar de nit amb el ferry. Tant de nit com de dia és espectacular!

Bondi Beach

Ens vam acomiadar de Sydney visitant la platja més famosa d’Austràlia, “la Bondi”. Recordeu que a Austràlia sempre t’has de banyar “between flags”, és a dir, entre les banderes que marquen l’espai. La resta és perillosa pels corrents o pels taurons. Ah, impressionant el muntatge dels vigilants de les platges: buggy, altaveus, planxes de surf, uniformes, més de deu “liveguards” (vigilants), ...

         Bernardetta

De Cairns fins a Sydney (Part 2)

A la meitat del camí, ens parem a Hervey Bay. Ens han recomanat aquesta parada per tal de passar a l’illa que hi ha davant, Fraser Island. És una illa de sorra de 120 km de llargada. Vam tenir molta sort perquè, a l’anar a buscar informació sobre com poder fer l’excursió per lliure (els viatges organitzats són cars (165$) i en autocar 4X4, ens vam trobar dues germanes alemanyes, que volien fer el mateix. Per tant, aquesta experiència la vam compartir amb elles.

4x4 i aventura!

Érem cinc viatjant amb un Toyota Land Cruiser per la sorra d’una illa màgica. Ens va sortir per la meitat de preu i, a més a més, paràvem quan i on volíem. Vam travessar l’illa de W a l’E per camins de sorra, entre boscos d’eucaliptus i altres espècies d’arbres i matolls de sorra. Després vam recórrer una platja que no s’acabava mai! Va de nord a sud de l’illa per la costa E, sense interrupcions. Ens vam para a diferents punts: a la muntanya de sorra de colors, al vaixell embarrancat (Maheno Shipwreck) i a la Eli Creek, un riuet d’aigua dolça i transparent que arriba a l’oceà per entremig d’hibiscus de flors grogues.

Restes d'un vaixell a la platja de la Fraser Island

Després de la platja, el Llac McKenzie. Espectacular! Al mig de l’illa, s’hi troben un conjunt de llacs, del quals aquest és el més gran. Una sorra suau i blanca fa que l’aigua d’aquest llac sigui de color turquesa. No ens vam poder resistir a la temptació: les alemanyes van ser les primeres! A nosaltres ens va costar una mica més perquè plovia però, està clar que ens hi vam posar. A més a més, diu que aquesta aigua i sorra tenen poders “antiaiging”! 

Bany al Llac McKenzie

Amb una mica de recança, embarquem al ferry que en 50 minuts ens torna cap a Hervey Bay.

Vistes de Brisbane

El següent punt de parada Brisbane, la primera ciutat “ciutat” que trobem a Austràlia. Això vol dir, gratacels, avingudes, carrer de botigues de marques, centres comercials, ... Malgrat ser una ciutat de 2 milions d’habitants, tens la sensació que la gent no té pressa. No hi ha massa cotxes i la gent somriu pel carrer. Pel mig de la ciutat hi passa un riu. Ens passegem pels ponts, pel jardí botànic i per un parc que hi ha a la vora del riu on hi vam veure una gran piscina pública amb sorra i tot. Sembla que, encara que Austràlia tingui tants quilòmetres de costa, als australians els agrada més l’aigua dolça. No hi ha perill de meduses ni taurons!

        Bernardette