Costa est Illa Sud (New Zealand)

Abandonem la zona dels fiords de Nova Zelanda, el Fiordland National Parc, satisfets i cansats per l’experiència viscuda. I altre cop dins la furgoneta ens dirigim als nostres següents destins. Ens proposem realitzar la volta a la illa sud tot pujant per la costa est fins a Picton on agafarem de nou el ferri cap a la illa nord.

Platja de Owaka

Sortim de Te Arau i la nostra primera parada és Inverrargill, la ciutat situada més al sud de la illa i que constitueix el centre neuràlgic de l’economia de la zona. Esperàvem poder comprar peix fresc però, per la nostra sorpresa, no se’n troba enlloc... Així que continuem el camí i ens dirigim al camping on passarem aquesta nit, està en una platja apartada de tot a la zona de Owaka. De bon matí ens fem càrrec d’on som; un indret realment tranquil i espectacular, amb una platja solitària i verge on ve realment de gust fent-hi una passejada.

Ven a prop d’Owaka fem una visita a un far, amb una curta passejada ens hi arribem i gaudim de les vistes al mar i els penya-segats que dibuixen la costa.

Ens enfilem a la furgoneta i carretera! La següent parada és Moeraki, conegut per les seves sorprenents roques rodones anomenades Moeraki Boulders. Són unes grans pedres que s’han format per la deposició de sorra i calç a la mateixa línia de mar. Per les seves dimensions i forma esfèrica són una atracció per als visitants i no podem deixar de fer-hi una ullada.

Moeraki Boulders

El següent dia ja som a Christchurch, la ciutat més gran de la illa. No resulta gaire interessant, però aprofitem per informar-nos sobre alguna excursió per la zona, sembla que ens torna a venir les ganes de caminar! Amb la decisió presa ens dirigim cap al Mt. Somers que es converteix en el nostre següent repte.

Realment la sort no ens acompanya en la nostra última excursió ja que un cop dalt veiem que la boira que envolta el cim impedeix veure les vistes que de ven segur són espectaculars... Així que marxem un pel decebuts, però amb la set de muntanya calmada.

Vistes des del ferri

Ens dirigim a Picton per agafar el ferri que ens portarà a l’illa nord. Aquesta vegada el viatge en vaixell el fem per la tarda, i podem gaudir d’un passeig amb unes boniques vistes del conjunt d’illes per on transcorre el recorregut, tot acompanyat per la posta del sol.

Ja sabeu que podeu veure totes les fotos al Picasa. Ven aviat més de nosaltres i el nostre viatge! 
Salut!

Glaciars, amb bici al Moonlight Track i el Keppler Track

Continuem l'aventura resseguint la costa sud-oest. Ens trobem prop de dos dels glaciars més coneguts de Nova Zelanda: el "Franz Josef Glacier" i el "Fox Glacier". Situats als alps dins del "Westland National Park". Els dos molt accessibles, una oportunitat per veure glaciars en climes temperats i sense pujar gaires metres.
Ens decidim pel Franz Josef. Descobert l'any 1852 per un jove explorador britànic, Leonard Harper, però registrat uns anys després, al 1865, per l'explorador Julius Von Haast amb el nom de l'emperador austriac, Franz Josef I. Actualment el poble annexe rep el mateix nom.

11 km de gel que van des de 2700 m fins a 240 m per sobre el nivell del mar fins a només 19 km del mar de Tasmania, on es converteixen amb el riu Waiho. Descartem pujar-hi, ja que es necessita equipament especial i el dia es presenta molt gris i amb previsions de pluja. I ens conformem en arribar fins al peu del glaciar, a només 15 metres de tocar el gel.

Just abans de sortir comença a ploure i després d'una visita accelerada i passada per aigua arribem a la furgo força xops. Abans d'arrencar transformem tot l'interior en un macro estendor per assecar la roba mentres viatgem.

Estenedor improvitzat

Uns quilòmetres més al sud passem pel costat del Mont Cook (3.672 m.), el pic més alt del país i de tota Oceanía (on s'entrenava Edmunt Hillary, el primer home que va pujar l'Everest). Deixem Haast, el darrer poble de la costa oest, i després de dies de viatge vorejant el mar, la mateixa carretera ens condueix illa endins. Arribem a Wanaka i tenim la sort de trobar un càmping amb sauna i jacuzzi. Ni fet a mida després de l'anada al glaciar!

De Wanaka fins a Queenstown.  Població coneguda amb el sobrenom de "capital mundial de l'aventura": esports aquàtics al llac Wakatipu i esquí a les quatre estacions situades als voltants. L'ambient que s'hi respira i l'entorn pot recordar-nos un Ginebra en petit.

Dormim en un càmping davant del llac a les afores de la ciutat. L'escenari és immillorable. L'endemà a primera hora del matí lloguem unes bicis per fer el "Moonlight Track", un recorregut de 33 km per les muntanyes que envolten el llac.

Moonlight Track a Queenstown (NZ)

Sortim de Queenstown, fem uns quilòmetres per carretera i aviat enfilem per un camí de força dificultat tècnica.  Les vistes són espectaculars, però no pots deixar de mirar a terra. El pas és bastant estret i irregular, motiu pel qual els pedals es queden encaixonats i travats provocant més d'una caiguda. Després d'aquest tram entre pedres, aigua i algunes rascades... fem una parada per recuperar forces i contiuem per un tram bastant més senzill fins arribar al llac Moke, el punt més alt des d'on comencem el descens. Un cop a baix, entrem en un circuit marcat per bicis de muntanya. I tot i que la intenció era fer-hi algun tomb,  estem  cansats i decidim només travessar-lo per la via més curta.

Un petit accident :)

El mateix dia conduïm fins a Te Anau i anem a sopar a un bon restaurant per celebrar, encara que sigui abans d'hora, el meu aniversari. Ens posem les botes! Per començar sopa de carbassa o de tomàquet i doble ració de pa que suquem fins a deixar els plats brillants. De segon... salmó, llenguado amb verdures o 300 grams de filet de bou. Tot això acompanyat de vi abundant, primer blanc i després negre. I tot i arribar a les postres més que tips, fem un esforç per provar un troç de pastís de xocolata negra i una compota de poma. Espectacular! Quan sortim ens adonem que és un dels restaurants on van sopar els actors de la trilogia del senyor dels anells. Pels voltants hi han alguns dels escenaris de la pel.lícula.

El gran sopar ...
Felicitats Aida!!!

L'endemà viatgem fins al "Milford Sound", l´únic fiord visitable per carretera.  La resta de fiords es situen al sud del "Milford" i conformen un vast paissatge alpí que fa de tota la costa de la punta sud-oest de l'illa un paratge infranquejable via terrestre. Passem un dia tranquil abans de començar un trekking de dos dies, el "Kepler Track". Al vespre ens parem en una àrea de càmping per preparar provisions. L'estesa d'entrepans fa por! de pollastre, de tonyina, de salsitxes, ...  Un cop tot a punt, passem la nit camuflats entre cotxes a l'aparcament des d'on iniciem el "trekking" a primera hora del matí.

El "Kepler Track" és un recorregut circular de 67 km dins un parc natural i entre els llacs Te Anau i Manapouri. Un dels "great walks" del DOC (Departament de Conservació). A diferència d'altres "trecks", aquest es va obrir per plaer i no tant per necessitat, com podien haver estat algunes rutes d'exploradors o maoris.

Keppler Track

Tres refugis divideixen tot el recorregut en tres/quatre etapes. Però decidim fer-lo en dos dies per avançar temps,  ja que el desnivell acumulat és de només 1300 m. Tot i això, el que al principi podia semblar un repte queda ben aviat en un "no res".  Tot just abans de sortir coneixem dues noies que pensen fer-lo corrent amb un total de 7/8 hores com a entenament per una cursa que es fa cada desembre. Els millors temps registrats són de menys de 5 hores!

Un Kea al Keppler Track

El "trekking" no té gaire dificultat.  Tret de no parar de caminar a bon ritme entre paissatges molt variats. Els trams de menys cota passen entre grans esplandes de bosc tropical pel voltant dels llacs. Un cop a dalt, l'entorn és molt més àrid, podríem dir més semblant al nostre.  Aconseguim veure una espècie protegida d'un tipus de lloro nouzelandès que només habita en zones de montanya, el "kea".

L'endemà sortim del refugi quan comença a clarejar i arribem al poble a primera hora de la tarda força cansats. Alguns plens de picades i d'altres amb els peus llagats. Res gaire greu. I com a recompensa..."la pizza"! Ja tocava després de sentir-la anomenar des del primer minut de començar a caminar... Esperar va valdre la pena, no Xavi?

La pizza... que bona que era!!!

Fins la pròxima companys!!!

escrit per: Aida Espanyol Vilanova

Cata de vins i trekking per l'Abel Tasman N. P.

Una vegada calmades les ganes de trekkings, muntanya i naturalesa, enfilem cap al sud de l’illa nord amb la idea de creuar cap a l’illa sud el més aviat possible. Segons fonts diverses, l’illa sud és la més espectacular en quan a naturalesa, i havent ja comprovat la bellesa de l’amiga nord l’espectacle està assegurat.

Per creuar entre illes hi ha uns quants “ferry’s” diaris que tarden unes 3 hores (amb la furgo uns 50€ per persona). Optem per un que surt a les 3 de la matinada. D’aquesta manera podem dormir clandestinament unes horetes al port de Wellington (port de sortida, sud de l’illa nord) i unes quantes altres al port de Picton (port d’arribada, nord de l’illa sud).

Wellington, i aprofito per disculpar-me per l’error comès al post de Auckland, i tot i ser la segona ciutat de Nova Zelanda, és la capital del país. Dos mesos després baixo del cirerer i efectivament Wellington és la capital :). Una ciutat ordenada, neta, comercialment morta des de les 5 de la tarda i amb una vida nocturna que promet però que no tastem. Com a anècdota o curiositat, es mereix que s’esmenti el millor supermercat que mai he vist: d’una netedat immaculada, estudiadament ordenat, temperatura ideal, qualitat, econòmic. –es notava que qui remenava les cireres era japonès-. Si mai teniu la oportunitat d’anar-hi no us ho perdeu, el New World de Wellington!

L'Aida i el Ferry catant vins a Cloudy Bay Wineyard

Arribem a l’illa sud una mica descol•locats, així que per recarregar piles decidim fer un circuit de cata de vins que va des de Blenheim a Renwick a la regió de Marlborought, al nord de l’illa sud; reconeguda per la seva producció de vins blancs. Entremig de vinyes immenses es trobaven els cellers, perfectament orientats per rebre les visites dels clients. Vist des d’un ull inexpert sembla que donin la mateixa o més importància a la infraestructura per facilitar la cata i la compra dels vins, que per produir el vi, convertint així les vinyes a un lloc totalment turístic, important per a donar a conèixer la regió.

Alguns dels cellers s’ofereix una cata gratuïta de 5 vins diferents, mentre que a d’altres s’ha de pagar uns 2€. Curiosament, en els que s’havia de pagar el servei era pitjor, arribant a l’extrem de catar vins blancs a temperatura ambient, on se’s vist!!! Vam catar des de Chardonay, Rieslings i Cabernet Sauvignon de les vinyes Cloudy Bay fins a Pinot Noir i Merlot que, personalment, no valien massa cosa.

Abel Tasman Trak

Seguim amb la furgo en direcció a la punta nord oest, on hi fem una de les altres Great Walks de Nova Zelanda, l’Abel Tasman Trek. Una ruta totalment inaccessible per terra, a no ser que sigui caminant, i que té una llargada total de 55 km. Contractem un taxi boat a Marahau que ens porta fins a Waiharakeke Bay, des d’on començarem la caminada per tornar al punt de partida, 35 km. El camí, molt practicable, va resseguint la inhòspita costa, passant per impressionants trencants, penya-segats i meravelloses platges desèrtiques. Com és habitual amb l’Aida, es capbussa a la primera ocasió que té a les aigües gèlides del Mar de Tasmània. A meitat de camí ens desviem en direcció contraria al mar i fem cap a la Cleopatra’s Pool. Una piscina natural, de l’estil al niu de l’àliga però amb les aigües molt més fredes i amb un tobogan de pedra natural esplèndid. Allí l’orgull ja no aguanta més i fa que en Ferry i jo també ens hi banyem :)

Cleopatra's Pool (Abel Tasman NP)

Continuem amb la Packman cap al sud resseguint la costa oest, amb la sort de poder contemplar varies postes de sol d’insomni.

Costa oest illa sud

Pròxima parada els dos glaciars més accessibles de Nova Zelanda, el Franz Josef Glacier i el Fox Glacier.

Fins la pròxima!!!

Taranaki & Tongariro

Posta de sol amb el Mt.Taranaki de fons

Avancem amb la nostra casa amb rodes direcció a la regió de Wanganui coneguda per la seva àrea volcànica. La nostra intenció és pujar fins al cim del volcà Taranaki i fer un trekking per la zona del Tongariro. Conduint de camí cap als nostres reptes ens topem amb una posta de sol amb el Taranaki de fons, la millor benvinguda que ens podia donar l’espectacular volcà.

El Taranaki té 2518m d’altura, es troba al Egmont National Park i té la típica forma cònica de volcà. Enmig d’una zona completament plana sense cap altra muntanya que li faci ombra, el volcà pren un aspecte imponent i les vistes des del cim prometen.

Pujant el Taranaki

Emprenem el camí l’Aida i jo, el Xavi no es troba bé i prefereix esperar-nos al peu del volcà. Comencem la pujada sense massa dificultat entre una vegetació frondosa, de cop, el paisatge canvia completament i passem a caminar per un terreny pedregós i sec. El canvi de vegetació és tant brusc que sembla fet a propòsit, des de més a munt és pot observar com el bosc envolta el volcà dibuixant una circumferència quasi perfecta.

Cràter del Taranaki

Arribem al cim havent superat un trajecte pedregós i empinat, feixuc en alguns trams per la quantitat de pedra solta que s’hi troba. Un cop al cim tot queda oblidat, és moment de gaudir de les vistes i fer un passeig per la petita llengua de neu perpètua que hi ha al cràter del volcà. Les vistes són immillorables i el dia acompanya, una molt bona recompensa a l’esforç de la pujada.

Fons termals de Taupo

De camí cap al nostre segon repte entre volcans,  decidim desviar-nos una mica per arribar a Taupo i les seves fons d’aigua termal, perfectes per relaxar-nos després de l’esforç i agafar forces per la següent etapa!

Ens disposem a realitzar una caminada que pertany a les Grat Walks de Nova Zelanda, el Tongariro National Park és el parc nacional més antic del país i està reconegut com a patrimoni de la humanitat per l’UNESCO. El recorregut no és circular i és necessari contractar un transport que t’acosta a la sortida i et recull al final del trajecte, tot en un dia.

Rierol en el recorregut del Tongariro

Comencem a caminar per un paisatge completament volcànic, rius de lava i roques amb formes molt particulars. El recorregut no presenta grans pujades ni baixades i es pot anar seguint còmodament sense massa esforç. Això permet poder gaudir des del primer moment de les vistes i els colors de la muntanya, realment espectacular.

Creuant el South Crater

Caminem pel mig del South Crater i el Central Crater i pugem fins al cim del Tongariro, les vistes amb el Mt. Engauruhoe de fons són esplèndides. Cada cràter té la seva pròpia personalitat en quant als colors i les formes, un dels més espectaculars pot ser el Red Crater, caracteritzat per les seves grans parets de roca vermella i algunes zones on l’activitat volcànica encara és molt present amb petites fumaroles.

Vista del Mt. Engauruhoe

De camí de baixada ens topem amb un conjunt de petits llacs d’aigua turquesa, el contrast del color de la roca volcànica amb el color de l’aigua et deixa sense paraules. Un autèntic espectacle per a la vista.

Nord de l'illa nord _ Nova Zelanda

Nova Zelanda: una de les masses de terra més recentment poblades, primerament per Maoris (originaris de Polinèsia) i on després de la colonització anglesa s’hi ha establert la raça blanca, ara per ara majoritària. Coneguda com la terra dels Kiwis, no només per la fruita, sino també sota aquest nom se’n reconeixen unes aus sense ales (és el símbol del país) i igualment per el sobrenom que s’identifiquen els natius blancs del país. Formada principalment per dues illes, la nord i la sud, les quals estan plenes d’obres espectaculars de la naturalesa, muntanyes, volcans, fiords, platges, ...., fa que es prevegin unes quantes caminades i trekkings del més interessants.

La campervan, batejada com la Packman

Hi arribem amb ganes de provar un altre estil de viatjar, sense haver de pensar amb busos, trens, hostals ... Viatjarem i ens mourem amb una Campervan. Una furgoneta equipada amb tot el necessari per no dependre de res més que de la gasolina i els supermercats. Una manera de viatjar que sona força Hippie, però ens enganyem, a Nova Zelanda és la manera més popular per a visitar el país i per tant tot està més que ben preparat.

Estant prohibit fer acampada lliure, es poden trobar els Holiday Park, com els nostres càmpings, que poden valdre sobre una mitja de 10€ per persona. Més econòmics (uns 4€ per persona ) són els DOC, mantinguts per el departament de conservació i que normalment únicament ofereixen els lavabos.

El funcionament dels DOC és ben simple i senzill, no requereix personal permanent, cada usuari paga l’estada a una caixa, omple un petit formulari i és responsable dels residus que genera. Tot plegat un sistema envejable on l’únic que requereix per el seu bon funcionament és l’honestedat i la bona educació de cada usuari, cosa difícil i pràcticament impossible en segons quins països.

Preparant el sopar a un DOC

Per acabar aquesta introducció d’aquest magnífic país, no cal ser gaire brillant per deduir que, si no fos perquè es troba a l’altra punta de món i que només per arribar-hi i marxar-ne necessites mínim 4 dies de vols i aeroports, els turistes europeus que hi trobaríem serien molts mes. Tot i així, a una senyoreta no l’hi ha importat aquest fet i s’ha animat a passar un meset amb nosaltres. Arriba la meva germana Aida i s’uneix a nosaltres com si el viatge no li hagués afectat en absolut. Des de el primer minut engeguem la furgo i comencem la marató de quilòmetres per Nova Zelanda.

Per fer-vos quatre cèntims, decidim gastar dues setmanes en cada illa. La primera setmana la destinem a fer la punta nord de l’illa nord, visitar Auckland i tot seguit baixar per la costa oest fins a Wellington, a la punta sud. Creuarem a l’illa sud on hi estarem dues setmanes i finalment, l’última setmana pujarem per la costa est de l’illa nord fins a Auckland.

El Ferry i l'Aida per la 90 Mile Beach

Enfilem carretera des de Auckland cap al nord. Amb un parell de dies ens plantem a la 90 mile beach. Una platja immensa, tan de llarg com d’ample, on el punt curiós és que en comptes de ser plana està repleta de dunes de sorra finíssima. Si no fos per les vistes al mar i per els boscos frondosos del darrera, hom podria pensar-se que està enmig d’un desert de dunes.

Continuem cap a la punta més al nord, al Cape Reinga. S’hi troba un petit far acompanyat d’unes vistes espectaculars d’una costa esquerpa i penya-segats imponents. Donem per acabada la punta nord i ens dirigim cap a la capital.

Cape Reinga

Auckland és una ciutat com moltes altres. Amb 1.200.000 habitants ofereix un port on velers d’esbarjo surten i entren sense pausa, zona financera amb l’sky tower com a protagonista, parcs i varis barris envoltant el centre. A destacar, el Fish Market, el lloc més útil que hem trobat a la ciutat. Pàrquing gratis, peix fresc, un restaurantet on després de mig any hem pogut menjar calamars a l’andalusa i fins hi tot hi hem passat la nit d’estranquis!!!

El port i l' Skytower a Auckland

Avanç d’enfilar carretera direcció sud anem a veure la fase prèvia del torneig de tennis ATP d’Auckland. Tenim la sort que just arribar, un català, Pere Riba, hi està disputant un partit.

Fins la pròxima!!! vegeu moooltes altres fotos al Picasa!!!