Huang Shan

El viatge cap a Huang Shan va ser prou còmode (132RMB), dins del que és “normal” entre els xinesos, el bus anava ben plè i només sortir de Shanghai va començar el recital de bòmits i escupinades, amb tot li donava un ambient especial...

Aquest bus ens deixava a Tunxi a uns 70 Km de Tang Kou que es el poble al peu de la muntanya de Huang Shan. Per aquest últim tram vam agafar un mini bus de linia per 15RMB. Per aquests enllaços comptes sempre amb l'ajuda inestimable de la gent de la zona que sempre s'agraeix tot i que, no sempre estas segur d'haver-los entes o que ells entenguin.
Arribats a Tang Kou varem caure ràpidament a les mans de Mr. Cheng, un tio peculiar que regenetava un restaurant i que controlava tots els moviments dels visitants extrangers. El cas es que era un guia que parlava anglès amb un molt bon accent i que muntava la visita a Huang Shan de dalt a baix; hotel, menjar, excurcions, ...
Tot i que no era la nostra intenció inicial ens va convenser que valia molt la pena estar-se una nit a la muntanya per poder-la disfrutar més. Nosaltres voliem fer la excurció en un sol dia.
Mr. Cheng ens va semblar un tipus peculiar i legal fins que vam veure l'habitació de que ens va reservar a la muntanya. Ens va amagar com era l'habiatació; consistia en una habitació compartida amb 12 persones més que estava dins d'un hotel de 4 estelles, diguiem que era el galliner del hotel. Segurament, si ens hagues explicat com era l'habitació d'entrada igualment l'haguessim agafat, el fet es que ens vam sentir una mica enganyats, i a més valia 130RMB (uns 14 euros).

Bé, després d'aquest apunt a destacar, l'excursió va estar prou bé; comecem a caminar a la entrada inferior de la ruta de l'est del parc de Huang Shan (entrada amb carnet d’estudiant 45RMB), comencem a pujar les escales del primer tram fins a la segona porta. Tot i la calor i la humitat, aquest tram va ser realment maco ja que es poden veure diverses cascades durant el camí que li donen un encant especial, a més, tot i que en aquell punt no ho podiem percebre, allò que ho feia bonic es que no hi havia gairebé gent en aquest tram.

Després de 2,30 hores de caminada varem passada la segona porta del parc (115RMB), d'on comença el telefèric i on s’hi pot accedir en bus. A partir d'aquí la pujada es fa més dura i menys lluida. A més el nombre de xinesos creix exponencialment a mesura que s'arriba a dalt. Al cap de 3,30 hores des de la segona porta arribem a dalt, molt cansat, molt suats i plovent. Estavem morts i amb ganes d’una bona dutxa i un descans merescut. En aquest punt ens trobem amb la sorpresa de l'habitació que explicaba. Com podeu entendre, ens va ficar una mica de mala llet! Finalment i d'esprés d'intentar arreglar-ho sense èxit ens vam resignar i vam passar la el que quedaba de tarda al hall de l’hotel on fins i tot vam sopar les nostres sopes xineses preparades.

La sensació que tenim a casa nostra que als xinesos els encanta fer turismer en grup i seguint una bandereta i un megafon la podem comfirmar rutundament. Aquesta gent es mouen en massa, els encanten les aglomeracions de gent. En aquesta muntanya hi havia una cantitat infernal de xinesos. I, es clar, això li treu part de l’encant que te, malgrat això es molt recomanable, sobretot pel següent dia, el de la baixada.

Ens vam aixecar molt cansat per que no vam poder descansar gaire bé a l'habitació, poques hores de son i uns llits molt durs i incòmodes. De bon matí teniem la opció d’anar a veure la sortida del sol entre les muntanyes, però al final no hi vam anar ja que ens van dir que hi havia molta gent i que era fins i tot difícil trovar un lloc per fer una foto...

Així que de bon matí, sobre les 6, vam empendre el descens per la via de l’oest, més llarga, i amb la intensió de ser un altre cop abaix al mig dia. La primera part del descens es impresionant; el caminet transcorre per un congost amb trams on esta completament penjat del buit, les vistes de la muntanya son espectaculars, esperem poder penjar les fotos quan mes aviat millor, son realment xules.
Finalment el descens va tenir un tram de pujada per un problema d'orientacio, pero aixo ens va portar por una ruta molt poc transitada pels turistes i que tenia la seva part aventurera, jeje! malgrat aixo vam arribar a l’horari previst a baix.

Sense perdre ni un segon vam agafar el primer bus cap a Tunxi i alla un tren direccio Fenjuang.
El dia no acaba aqui, ni molt menys, el viatge amb tren ha estat una d’aquelles experiencies dures que et porta un viatge com aquest. Pero... ara no ho explicarem per que estem cansats i es tard...
El proxim post promet, no us ho perdeu！
Escribint des de Huaihuan de cami a Fenjunag us enviem una abracada!!!